8 plantes i 7.800 m2 disponibles mereixen una mica d’atenció. Especialment si avui estan en desús. Cou veure un edifici de tanta envergadura, presència i –per què no- carregà simbòlica, com per deixar-lo de banda. L’Hospital Verge del Toro mereix la seva plena categorització com a element patrimonial de ple dret, com s’hi consideren la Fortalesa de La Mola, la Base Naval o St. Felip. Hi ha vida més enllà del monument.
Construïda el 1956, segons projecte de l’arquitecte Martín José Marcide, la residència forma part d’un extens programa estatal d’hospitals i residències sanitàries engegat a meitat de la dècada dels 40, en plena postguerra i temps de màxim aïllament internacional i autarquia. L’autor de l’obra s’hi va dedicar de manera tant especialitzada, com a director de planificació d’hospitals des de l’extint Instituto Nacional de Previsión que, fins i tot, l’hospital general de Ferrol porta el seu nom. Curiosament dos ports derivats de dues ries, virtualment lligats per dos hospitals, cosins, del mateix arquitecte.
Com mostra Alberto Pieltán a la seva tesi doctoral (1), aquesta sèrie d’hospitals presenta importants semblances tipològiques i, fins i tot, d’estil. Té el seu interès, en èpoques relativament contemporànies, veure ben clarament com la política –en aquest cas, el règim franquista- incideix en l’arquitectura. Un edifici eclèctic, falsament classicista, darrera el que s’identifiquen lògiques [modernes] del moment, inevitables: formes simples i estructures porticades de formigó. El Verge del Toro destaca per un interessant exercici de superposició geomètrica, un planta en T sobre un cos inferior en forma d’H; una macla força ben resolta, que la pàtina clàssica, els frontons i l’imperant neoclassicisme de rebaixes de postguerra, amaguen.
Mostra paradigmàtica d’una època, de la formació a mig camí entre la modernitat que ja li devia haver arribat a l’arquitecte, evidenciades en l’ús de noves tecnologies, i les directrius d’estil imperants des del poder. Les traces modernes però, tampoc destaquen en excés; aquí, Marcide, no aconsegueix fer de Claret. La residència no acaba disfressant un racionalisme que sí trobem a l’hotel Port Maó. El que mostra, plenament, és una aposta per la tipologia d’hospital en alçada, consolidada fa 60 anys, que de fa dues dècades s’ha anat substituint arreu per la d’extensió horitzontal, en una o dues plantes, només. Un bon exemple, l’Hospital Mateu Orfila, responsable del seu certificat de defunció, el 2007.
El resultat, un tercer hospital en desús, de futur incert. Donem voltes al revertit Llatzeret, al mateix temps que la iniciativa esforçada dels Amics de l’Illa de l’Hospital no aconsegueix amagar la manca d’una idea clara de reutilització de l’Illa del Rei, més enllà de recuperacions –agraïdes- de caràcter fragmentat i puntual, que corregeixen la seva degradació. Deixarem que la residència passi per un tràngol similar mentre busquem costosos finançaments per a rehabilitacions milionàries? No suposarà la seva “millor” recuperació, el seu “pitjor” destí? Bastaria una intervenció de mínims partint de l’estat heretat de l’edifici, amb un bon pla de reaprofitament?
Formulem la qüestió d’una altra manera: tots estaríem d’acord en què un dia, una setmana o uns mesos després de tancar l’hospital, tot encara hauria funcionat. Els llums s’haurien encès, i l’ascensor hauria pujat. Què hauria passat si a l’endemà s’hagués ocupat com al centre sociosanitari que ara es reclama (2)? On és el problema, en el tipus d’intervenció arquitectònica, en el traspàs de titularitats o en el cost del personal necessari per reobrir-lo? Per si de cas, és important recordar la tipologia de l’edifici, carregada d’habitacions, en alçada i amb importants vistes sobre el port. També, pensar en el turisme, realitat innegable, i en el repte de l’illa d’intentar reconduir-lo, evitant el consum de territori. La possibilitat de la reutilització com a hotel està servida. Més lleig o més bonic, l’hospital ha esdevingut fita en el paisatge, un referent en la memòria col·lectiva recent. Potser és millor que el Verge del Toro ens ajudi a repensar i encaixar el fet turístic, abans d’abocar-nos a la pèrdua progressiva d’un patrimoni portuari més.
___
Article de Es Diari del 15 d’abril de 2016
Imatge: PLANTA TIPUS DE L’HOSPITAL VERGE DEL TORO. Martín José Marcide, arq. Arxiu IBSALUT – Menorca.
Referències:
- 1. Pieltán Álvarez-Arenas, Alberto. Los Hospitales de Franco. Tesi Doctoral. Universidad Politécnica de Madrid, ETSAM, 2003.
- 2. Mir, Pep. Maó trata de paralizar el retorno del ‘Verge del Toro’ para darle un uso social. Diari Menorca. Edició del 15/08/2015
