En la vía Sacra y en las calles adyacentes se amontonaban las tiendas de lujo, y la gente pasaba curioseando sin querer nada, sin hacer nada, sólo esperando que llegasen las horas del espectáculo y de la apertura de las termas.
Pietro Romanelli. Il Foro Romano. Bologna, 1959
Al Port de Maó hi trobem un bon teatre. Com també cementiris, hospitals, fortaleses i altres recintes que tots tenim ben presents i reconeixem fàcilment. Però el teatre, on és? Molts han tingut clar que hi ha un liceu de primera categoria. De Schranz a Font i Vidal, que el va promocionar seriadament; de Claret, que va concebre un dels decorats principals, a Milà Sagnier, que s’arreglà una musclera per tenir butaca de primera fila; i també, de Vives Llull a Torrontegui, que ha dirigit els focus als bastidors, tothom si ha fixat.
Ho és tot ell: el port com a escenari. I el penya-segat, sovint tant esmicolat, com a suport indispensable d’aquesta escenografia urbana: la geografia, al servei de la representativitat. La cota elevada, una ciutat en bona part a 20 i 30 m d’alçada sobre el mar, permet l’aixecament d’aquest teló. Sense aquest canvi de nivell, la ria, la vall urbana i l’ajut de la geologia, no tindríem aquest fantàstic envelat.
Tant és així, que tothom que s’ha preuat, i ha passat per Menorca, s’ha retratat al port. Ha buscat una escena, una bon teatre, i allà s’hi ha mostrat. Isabel II, els Ducs de Montpensier, Alfons XII, Alfons XIII, Franco, Joan Carles I o José Luís R. Zapatero. José Mª Aznar partia des del port, des de la Base Naval, a esbargir-se fa uns estius. I Grace Kelly no va deixar perdre l’oportunitat, de bracet de Rainiero. Conscients d’això, durant un bon temps vam gaudir d’excel·lents cronistes de la vida pública maonesa i menorquina.
Un dels millors, Font i Vidal, pintava, no escrivia. La representació gràfica d’aquest teatre de la vida, d’aquesta escena pública, valia més que un bon article. Per parlar de la reina, però també per mostrar les grans conquestes de la societat del moment. Fixi’ns com composa la seva pintura, per aconseguir que s’ompli de trons, vaixells, però també de la fàbrica que enceta tota una època, emergent poder econòmic del moment: La Industrial Mahonesa.
Amb la invenció i importació del turisme, el teatre de Maó ha esdevingut perfecte objecte de promoció. És la postal maonesa per excel·lència, que busca un monument per retratar. Gairebé sempre es mourà entre la vista general en perspectiva, i la façana de la Riba Sud. S’Altra Banda no hi sol sortir, com tampoc Cala Llonga; però tampoc no massa els grans elements patrimonials. Domina el teló de l’habitatge, perfectament harmonitzat amb la geografia de la ciutat.
Des dels 50’s se’ns han mostrat noves formes de teatre. El teatre de l’acció. Des de la Forma Oberta i els assajos sobre l’espai de l’arquitecte Oskar Hansen, a les aportacions del Teatre Lliure o, perquè no, tota l’escola que es deriva de la Fura dels Baus. L’espectador participa de l’obra, com al port. La gent viu al teatre, treballa al teatre, i participa de l’escena; té present el decorat com a referència, el gaudeix i el valora. És ben modern, gens estàtic. Sovint, un creuer o un ferry tanquen i redueixen l’escena, i acoten la secció. Quin privilegi de teatre, que afegeix, de tant en tant, llotges i tribunes; que repliquen i s’emmirallen als miradors, als palcos habituals.
Mentrestant, bona part de la platea l’acomoda i el dirigeix un altre director. Per cert, tot bon teatre té una bona cafeteria, que funciona quan el públic hi assisteix amb freqüència. A Maó, a l’escena de l’acció logística, el cafè ha tancat. Rèquiem per Cas Andreus.
___
Article de Es Diari del 4 de març de 2016
Imatge: MAHÓN. ENTRADA DE S.M. EL REY ALFONSO XII. EL 8 DE MARZO DE 1877. Joan Font i Vidal. Col·lecció Casino Mahonés
