Ha durat poc als cinemes però segur que la poden buscar encara i veure-la. Sacro Gra és una pel•lícula documental dirigida per Gianfranco Rosi en la que han intervingut un urbanista, un escriptor, dos investigadors i sis fotògrafs, un projecte que pretén convertir-se també en un llibre i una web. La pel•lícula mostra diferents vides que discorren d’una manera o altra lligades a la GRA, les sigles de Grande Raccordo Anulare, i també el cognom de l’enginyer responsable Eugenio Gra, un autopista urbana d’uns 70 kilòmetres que discorre envoltant la ciutat i que esdevé el fil conductor d’aquest film documental que tracta de recollir el singular paisatge que dona lloc aquesta via anular. Les vides de diversos personatges, sense relació entre ells, agregats al llarg d’aquesta autopista que orbita Roma, passant del camp a la ciutat, dels ramats d’ovelles a l‘aeroport o al cementiri, d’allò rural a allò urbà. Personatges diversos, ballarines de barra, pescadors d’anguiles, biòlegs, o nobles en hores baixes, que treuen el cap a la càmera cíclicament, transmetent eficaçment la idea orbital de la pròpia autopista.
Aquí la ciutat, el seu paisatge perifèric, és alguna cosa més que un escenari o un fons en el que discorre la vida dels personatges, és la pel•lícula en si mateix. En aquest film documental no hi trobem un argument pròpiament dit. Un argument que doni sentit a una historia, a excepció, és clar, de la autopista anul•lar i del biòleg que escolta les palmeres que son destruïdes pels seus paràsits. Aquí no trobem carrers ni barris pròpiament dits, els personatges desarrelats es corresponen a aquestes parts de la ciutat també desarrelades, com a pàrquings, llocs de menjar ambulants o blocs de pisos. Un home assegura, des de la finestra de casa seva, que veu Il Cupolone de Sant Pere del Vaticà, potser l’única referència a la ciutat eterna en tot el film. Si la comparem amb una pel•lícula que hem pogut veure fa uns anys: Gènova, (2008) de Michael Winterbottom, una bona pel•lícula sobre aquella ciutat, resulta inquietant per la falta d’un argument reconeixible, però a poc que ho pensem, aquesta falta d’argument és el que fa que la ciutat prengui tot el sentit. Les nostres vides no estan sincronitzades i no obeeixen a un argument, la suma de les nostres vides no forma un conjunt coherent, de fet es podria dir que la ciutat és l’únic argument. Al comparar les dues pel•lícules sembla que la ficció és l’única cosa coherent. Si ho pensem bé, una de les diferències més notables de les dues pel•lícules citades i ambientades en dues ciutats italianes, és que en una els actors són professionals i interpreten un paper que han estudiat i a l’altra no són actors, s’interpreten a ells mateixos i no s’han estudiat la seva vida. És això realisme?
La presencia de l’autopista a Sacro Gra està calculadament situada per lligar les diverses histories i òbviament es fa present, però crida molt l’atenció que tractant-se d’una pel•lícula sobre el paisatge d’una autopista urbana tingui tantes escenes d’interiors. Uns interiors molt diversos entre si, tant diversos que fins i tot els que serveixen d’escenari d’accions que discorren en pisos del mateix bloc, resulten igualment diferents, i ens fan recordar que els espais domèstics sense protagonistes no són gaire interessants. Interiors estrafolaris, barreges de plató de TV i show room d’antiquari, interiors amb cuines, moltes cuines; amb taules revestides d’hule. Interiors amb una aclaparadora presència dels mobles bàsics, és a dir, taules i llits, els mobles humans per excel•lència, que semblen deixar els tresillos per a les series de TV i la publicitat. Uns interiors retratats a partir de converses, més aviat monòlegs, comprensibles però sense significat. Una lliçó sobre el paisatge urbà, una lliçó pel fet de mostrar que per què existeixi aquest paisatge s’han de barrejar interiors, descampats i autopistes. Probablement d’existir una assignatura de ciutats a partir de pel•lícules que les retratin, aquesta s’ha guanyat ser-hi per haver fet un retrat contemporani de la perifèria de Roma. Les ciutats són presents a gairebé totes les pel•lícules, però tan sols algunes semblen retratar-les amb algun interès. Si quasi bé totes ens expliquen un argument, al veure Sacro Gra tenim la sensació que si al cinema, a la vida, se l’hi treu l’argument, queda la ciutat.
Descarga el artículo completo en PDF