El 2014 es compliran cent anys d’aquesta casa, la casa Dom-ino. La va idear Le Corbusier, l’arquitecte del qual aquest any podrem veure una gran exposició a Barcelona. I resulta encara insòlit avui que aquesta estructura fos batejada com a casa. La idea que comportava aquest habitatge era la d’un esquelet de formigó armat que contenia els elements bàsics d’una casa: dues plantes, una coberta plana i una escala amb graons inclosos. La innovació, el nom Dom-ino, prové de la contracció de les paraules domus i innovation, i consisteix que les façanes no són murs de càrrega i la distribució pot ser segons convingui; és lliure, podríem dir. Les façanes podien tenir finestres en amplada, ja que a sobre no hi descansava el pes dels sostres.
La casa, així considerada i reduïda a una construcció essencial, no ha canviat gaire, malgrat que els experts ens farien veure que el sistema emprat en la construcció dels forjats s’ha perfeccionat i ha evolucionat. Però el que ha canviat són les coses que nosaltres pensem sobre ella i el context. La casa va ser pensada, entre altres raons, com a resposta al dèficit d’habitatges que havia començat a produir la guerra del 1914 i volia anticipar-se a la reconstrucció d’Europa. De fet, aquesta estructura permetia que els murs de tancament es poguessin construir utilitzant com a material la runa de la guerra, que seria molt abundant però sense capacitat portant, i per tant no apta per a fer murs de càrrega. No ens equivocaríem gaire si diguéssim que aquesta casa va ser un producte de la guerra. El que és sorprenent és que, mentre que l’aspecte de les ciutats bombardejades després de les dues guerres mundials del segle XX era el de restes de murs dempeus sense sostres ni forjats, ara l’aspecte de les ciutats en guerra és el de forjats dempeus i sense murs; és a dir, precisament l’aspecte de la casa Dom-ino. També avui, la casa Dom-ino és la imatge de la crisi de la construcció, la imatge dels projectes endegats amb la confiança d’una altra època, que avui resten amb un aspecte semblant, com restes d’una altra guerra, a l’espera de ser acabats algun dia, de convertir-se en la casa que promet l’esquelet.
En honor d’aquesta vella moderna casa, es pot dir que, si no ha caducat gaire, probablement és perquè no té un aspecte acabat; de fet, es pot considerar una promesa, o si ho prefereixen un projecte, ja que en aquest esquelet caben molts projectes. La casa Dom-ino té l’aspecte de la immensa majoria dels edificis en construcció de tot el món, tan sols cal que hi afegim algunes alçades més. És aquesta aparença comuna el que la converteix en un suport universal. Per expressar-ho d’una altra manera, no té autor, no té “un” aspecte. Molts pensen que els projectes d’arquitectura comencen en un full en blanc, però veient aquesta estructura, podríem pensar que aquest és el veritable full en blanc, i permet que hi dibuixem moltes cases diferents a sobre. La seva virtut essencial és que veritablement representa la idea d’un sostre. Diem “sense sostre” gairebé com a equivalent de “sense casa”; doncs bé, aquesta casa és aquest sostre.
L’actualitat d’aquesta casa reduïda a la mínima expressió és justament la seva precarietat. Avui la casa Dom-ino representa no tant la promesa del projecte d’arquitectura que l’acabi, sinó la possibilitat d’habitar-la i fer-la nostra; d’una acció més vital que formal. El fotògraf Stanley Wang ha retratat en la sèrie Lan Wei (inacabat) aquest moment en el qual damunt l’estructura es posa el més important, i no són les parets, sinó la gent. Són ells els qui la fan casa.
Xavier Monteys / El País, 1 de gener de 2014
