Una arquitectura residencial d’habitatge urbà en la forma de la ciutat de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi)
Estado: defendida el 01 de febrero de 2016
Autoría: Albert Aballanet
Dirección: Xavier Monteys
L’estudi tracta de la observació, definició lògica i posada en valor del tipus edificatori de residència barcelonina anomenat Casa a Quatre Vents que especialment en el fragment urbà La Bonanova de la ciutat de Barcelona i entre els anys de 1945 i de 1970, fixa la convenció local de «casa» i de «llar» benestants. La Casa a Quatre Vents es defineix com una agrupació residencial plurifamiliar a base de petites unitats cúbiques o prismes rectangulars, emergents en la parcel·la individual, aïllades del carrer i d’altres construccions per mitjà del jardí privat, que disposen un ordre de pisos (espai d’una única propietat horitzontal o de dues geminades) superposats verticalment damunt la planta baixa i coronats per una edícula o àtic. Aquestes cases i el seu espai complementari tenen quatre orientacions, allotgen fins a una dotzena de famílies i incorporen l’habitació del conserge a càrrec de l’equip comú i de les servituds.
Estan situades a l’àrea residencial de La Bonanova, conformada com a fragment homogeni de la ciutat per l’ordenança municipal de 1947 que promou, en una zona de cases unifamiliars aïllades, antigues torres d’esbarjo i estiueig, la transformació del tipus edificatori. D’aquesta manera es completa un procés d’integració del suburbi-jardí situat al Pla de Barcelona entre les poblacions de Sarrià i Sant-Gervasi.
Resulta d’un procés de la residència urbana en adaptació a una època que cristal·litza en noves llars, recollint amb èxit els objectius de l’arquitectura moderna pel que fa a condicions d’higiene, d’exposició a l’aire i a la llum, així com de confort domèstic per l’habitatge. Amplies zones de servei es configuren auxiliars i equipades pel treball domèstic inclòs espais exteriors vinculats a manera de galeries utilitàries semicloses o enfosquides. Igualment es despleguen àmplies zones de representació i d’apartat privat amb espais d’ús especialitzat destacant noves estances exteriors a base de terrasses panoràmiques que relliguen les dependències del front d’edificació.
Allò específic d’aquesta forma de residència -els quatre fronts d’edificació- s’estudia en referència a altres formes i períodes amb l’observació dels materials que la història proporciona, amb expressa menció a la casa local: Les residències barcelonines de l’eixample Cerdà bé en forma de pis principal en el sí d’una casa de pisos de renda o bé en forma de palaus aïllats, així com els palaus neoclàssic de la ciutat setecentista i vuitcentista o les cases gòtiques, exemples tots ells caracteritzats per l’element pati quadrangular i els quatre cossos o crugies edificats entorn.
Així mateix en relació a la producció residencial d’avantguarda i precursora a Barcelona en el primer terç del segle XX en correspondència amb el debat dels nous models d’ordenació oberta de les ciutats amb formes de creixement caracteritzades per morfologies amb edificis aïllats i articulats.
La casa urbana plurifamiliar «a quatre vents» de Barcelona substitueix a la seva antecedent unifamiliar «torre» en un fenomen de verticalització de la ciutat similar al cas de la «palazzina» i el «villino» de la ciutat de Roma. S’observa doncs el cas d’estudi en relació també als temes generals que l’habitatge suscita en el progrés de la composició de l’arquitectura europea contemporània amb referències puntuals als avenços de concepcions distributives dels hotels parisencs, de conceptes de confort de la «country house» anglesa, d’equipament comú de l’habitatge nòrdic, de l’estàndard de les cases d’apartaments americans o de la flexibilitat de l’interior de la casa japonesa.
Finalment es dedueixen les conclusions en relació als elements que estructuren la casa a quatre vents urbana barcelonina com agrupació d’habitatge benestant de programa complex, que caracteritzen la seva arquitectura precisament en un moment i en un lloc.
