Making Àfrica, l’exposició que acull actualment el CCCB ens descobreix un potencial que potser intuíem, però del que no n’érem conscients i menys associàvem Àfrica al disseny. De l’exposició atreu l’atenció la roba, inclosa com un camp específic més entre el disseny d’objectes i mobles, el disseny gràfic, l’arquitectura o l’urbanisme. A aquestes peces de roba, s’hi poden afegir algunes ulleres treballades com escultures portàtils o els barrets fets amb cabells. M’ha interessat pel fet enmig dels altres objectes o fotografies que tracten d’abastar totes les manifestacions del disseny, tots ells contextualitzats amb la voluntat de fer-nos prendre una consciència «continental», la roba apareix com un potent element arquitectònic i resulta una component essencial de l’espai, si no urbà, públic, almenys.
Els vestits que es mostren en tots tres diferents apartats de l’exposició, anomenats: Jo i nosaltres, Espai i objecte i Origen i futur; fan suposar que els vestits no pertanyen a un apartat concret, sinó que són comuns a tots. La roba que duen els maniquins està present de forma insistent en tots tres apartats, i potser a causa que vesteix maniquins comercials, té una potencia innegable en el conjunt. Tan acostumats com estem a veure’ls en els aparadors del carrer, aquí semblen fer-nos reaccionar contra la nostre apatia. Trobem vestits fets amb pedaços de roba colorista amb dissenys exòtics que es confondrien amb la selva, altres fets amb cordes trenades, mínims, com un lleu dibuix sobre el cos, o fets amb xarxes i bijuteria, altres semblen confeccionats amb una tècnica més pròpia dels barrets o la cistelleria, n’hi ha també que són uniformes d’hostessa i d’altres són simplement preciosos. Aquests vestits ressonen en algunes fotografies, on la roba dóna als grups humans una majestat especial, malgrat alguns siguin vestits fets amb residus. És clarament la manera de dur-los. Les fotografies semblen dir que quan l’espai no és rellevant, o caòtic, la roba pren el protagonisme. La roba introdueix arquitectura on no n’hi ha.
Sortir al carrer és un xoc en veure la Barcelona atacada per la vestimenta oficial dels turistes. Resulta brutal la diferencia entre l’elegància principesca dels vestits africans exhibits al CCCB i l’ordinari estil Magalluf dels joves o de safari fotogràfic dels sèniors que ens visiten. Mirem i reaccionem en l’espai públic influïts, sense adornar-nos, per la manera de vestir dels que ens acompanyen mentre caminem o badem. La roba té una importància gegantina a la ciutat, i Barcelona no s’escapa d’aquest fenomen. Els vells negocis urbans, cinemes, ferreteries o llibreries, sucumbeixen a la moda del menjar i de la roba. Gastem i donem molta importància a la roba i on és essencialment present és a la ciutat, a casa sembla indiferent, inert, innòcua. V.S. Pritchett, un d’aquests rars britànics que ens visitaven i semblaven viatjar més per descobrir caràcters que paisatges, en el recentment traduït i publicat: «El temperamento español«, fa un comentari que crida l’atenció sobre la manera de vestir correcte i polida dels espanyols al carrer, allà cap els anys 50 i, pel contrari, el poc interès que tenien per la decoració i per allò domèstic. Vestim menys la casa que a nosaltres i preferim sortir i passejar el temps lliure, que no pas quedar-nos i rebre a casa.
Podríem començar a imaginar un espai públic a partir de la roba i el comportament i no a partir del mobiliari urbà? El diumenge la mateixa plaça per la que creuem diàriament sembla diferent, entre d’altres coses per com va vestida la gent. Em pregunto si l’espai públic que a Barcelona hem híper-dissenyat fins a convertir-lo en part de la marca d’aquest negoci que és avui la nostra ciutat, no podríem imaginar-lo de manera diferent en un futur. Més enllà de la insistència en la forma, els arquitectes i dissenyadors i també els escriptors, haurien de donar-nos eines per sortir d’aquesta mascarada. L’espai públic, mentre el paviment no sigui un perill per ensopegar o per formar dolls quan plou, mentre estigui il·luminat raonablement al vespre i tingui arbres per donar ombra i embellir la perspectiva, no se’l pot demanar més. Podríem convenir, que milloraria senzillament amb la roba que duen les persones que l’utilitzen i li atorguen sentit del relat. Podríem convenir també, que el veuríem trist, esplèndid, lluminós o refrescant, tan sols deixant-nos influenciar i recordant les quatre ratlles que han escrit sobre ell els que ho fan amb ofici i sensibilitat. Tota la resta acompanya, però no és l’obra que cada dia representem quan sortim vestits al carrer.
Xavier Monteys / El País, 28 d’abril de 2016
