Temps de flors

Girona està aquests dies de festa, una festa que balla amb les flors, i amb el pretext de les flors s’obren els patis i les cases, tot ajudant que per uns dies el carrer sembli dilatar-se cap a aquests interiors convertits en espais col·lectius. Fins i tot els aparadors de les botigues semblen més pendents que de costum del carrer. El més bonic i interessant d’aquesta celebració multitudinària és el passeig que permet fer badant pels patis decorats convertits en part del carrer. La situació que es produeix pot equiparar-se a un clàssic de les ciutats: el vell dibuix que Giambattista Nolli va fer de Roma el 1748 per encàrrec de Benet XIV, La Pianta grande di Roma. L’aixecament topogràfic té el mèrit d’haver representat els carrers de la ciutat amb una exactitud i una precisió encomiables, afegint-hi també els patis dels palaus, els atris de les esglésies, els interiors dels temples, els banys o els mercats. El resultat és un dibuix amb carrers irregulars plens de petites extensions, un dibuix que podríem dir que desdibuixa el carrer i el complica amb les edificacions afegides; perquè se m’entengui, en aquest dibuix de Roma els carrers no són en absolut els límits de les illes de cases edificades. Els patis amb flors són l’excusa perquè els carrers de Girona es vegin així. Però no són tant les flors, sinó nosaltres que els mirem, els que els fem existir per uns dies. El de Nolli és el dibuix recurrent i inspirador al qual solem recórrer, com qui busca consol, quan volem referir-nos a una ciutat especialment complexa i barrejada.

Una ciutat així no és altra cosa que la ciutat que fa coses fora de lloc, coses especials, regals que uns ciutadans fan a uns altres. Aquestes coses ajuden a mirar d’una altra forma. No es tracta de voler estar instal·lats en allò especial per sempre, sinó d’observar allò quotidià d’una manera més atenta i nova. Alguns cops, per poder mirar bé hem de baixar la llum, la mirada nova és la que, almenys jo, trobo més en les descripcions literàries que no pas en la fotografia, per exemple. Per mirar de nou cal certa ingenuïtat i descriure’ns mentalment el que estem veient. Aquests regals, com ara els patis decorats, estan quedant sepultats per les instal·lacions “espectaculars” —en paraules del fulletó municipal que informa dels llocs a veure—. Un conjunt d’instal·lacions, la major part al carrer, al meu parer exagerades i poc delicades, als antípodes de la més simple de les flors.

Passejant pel Temps de flors ens adonem que el material del futur és el plàstic. Muntatges grandiloqüents que volen tenir un significat, i que busquen equivocadament explicar una història, com el de les escales de la catedral, fet sense cap flor, i que en paraules dels autors vol ser “una intervenció efímera, trencadora i provocadora”. No s’adonen que d’aquesta manera maten la festa de les flors. Uns muntatges, quasi tots ells, en mans professionals, ja siguin veterans o estudiants de disseny o d’arts plàstiques, tant se val. Tan sols cal mirar les bases per participar-hi, la composició de la comissió de selecció i els criteris per triar les instal·lacions, per veure què es podria millorar. En veure algunes d’aquests decoracions florals percebem immediatament que per a això, com per a la música o per al vestir, es té o no es té la naturalitat exigida, i no s’hi val substituir-la per l’originalitat ni la creativitat. La casualitat fa que aquest Temps de flors s’estengui amb la projecció a les sales de la pel·lícula Adiós a Europa, film extraordinari sobre allò ordinari, amb un començament bonic, inoblidable i delicat, fet senzillament amb flors subratllades amb la presència de les mans. Una lliçó floral que haurien d’aprendre alguns dels dissenyadors d’aquestes instal·lacions.

Accepto que es digui que a la gent li agrada la festa tal com és, i que té èxit, i que per tant pot semblar elitista criticar-ho. Igual que ho és que la crítica de la sobreexcitació informativa de l’esdeveniment que ha conduït a un èxit en el nombre de visitants pugui semblar que és reclamar certa serenitat en poder veure-ho, i que això és poc menys que antidemocràtic. Però el Temps de flors està ara afligit per aquest instal·lacions, que el sobreexciten i el faran morir d’èxit. Per no semblar elitista tan sols diria que podríem aprendre del que ha passat a Eurovisió, i que algunes instal·lacions florals semblen retratades pel que Portugal ens ha fet pensar de la cançó d’Espanya i la camisa de flors del seu representant.

Xavier Monteys / El País, 21 de maig de 2017

___

Imatge: fotografia dels miralls de la controvertida instal·lació que hi ha a l’escalinata de la catedral de Girona, apareguda en El País

Comparte este contenido:

No hay comentarios »

No comments yet.

Deja un comentario