Xurros necessaris

xurros

Aquests dies passats les xurreries han saltat a les notícies i a alguns diaris. A Barcelona en queden poques, i en pocs anys han passat de poc més de 70 a poc més de 20. Sembla que les llicències finalment s’ampliaran, encara que en condicions molt especials. Comparteixo l’opinió dels que s’han manifestat contraris a la desaparició d’aquests negocis o simplement han expressat la seva preocupació. Espero que les llicències s’atorguin i que l’Ajuntament sigui tan magnànim amb les condicions com ho ha estat amb les terrasses i els vetlladors. Per a mi seria una prova de voler trencar amb la inèrcia de seguir, sigui quin sigui l’equip de govern, fent desaparèixer els elements propis de la ciutat i, malgrat pesi a alguns, de la seva cultura. Barcelona no conserva, no ho sap fer, i sembla comportar-se com una capritxosa víctima de la darrera moda, canviant contínuament l’aparador del seu negoci.

No vull parlar del que les xurreries venen, sinó de com són, i del sentit que tenen a la via pública, com un distintiu de places, jardins o llocs populars on poder menjar, segons l’hora del dia o el dia de la setmana, xurros, xuixos o patates fregides. Més enllà del seu castís univers culinari, les xurreries són un element que destaca pel seu disseny sense dissenyador i que distingeix l’espai on es col·loca. Una xurreria és un element del paisatge urbà, i ara que Barcelona vol protegir-ne alguns, podria pensar també en les xurreries. Aquesta per a mi és la primera raó per la qual haurien de ser tingudes en compte. Potser seria difícil trobar un altre element que expressi tan bé la idea d’alguna cosa per la qual encara no ha passat el disseny. Tipografies com de les d’un western, amb noms populars, colors bàsics, blau, vermell i blanc; llum de florescents i miralls de fons, amb els productes i preus pintats a mà; i el fum que desprenen i que conforma una aura especialíssima. Una nota de cridanera vulgaritat urbana, elements Bruguera, en podríem dir, amb permís de Javier Pérez Andújar. De fet, si en algun moment hi ha d’haver més xurreries, espero que algú tingui el bon pensament de deixar que s’expressin com fins ara i evitar que acabin sent food trucks. Són interessants en tant que són objectivament vulgars; potser no tenen cap dels refinaments formals habituals i no són l’expressió de cap proposta sortida d’una escola de disseny, ni d’arquitectura, però són genuïnes, i per això mateix són necessàries a la ciutat. No són música, són simplement soroll, el soroll de la vida.

El sentit que tenen a la ciutat està estretament lligat als elements anteriors. No són com les terrasses dels bars i restaurants, que sí que són un obstacle en l’espai públic. No formen superfícies baixes, extenses i lineals, són puntuals. Semblen alguna cosa a mig camí entre el moble i el petit pavelló. Defineixen un front i uns costats, obliguen a decidir per on passem, donen, en definitiva, sentit de la direcció a l’espai públic. Recordo que fa uns anys, en algunes escoles d’arquitectura, es proposava un exercici als estudiants que se’n deia In field, i consistia a dislocar —literalment— un edifici conegut i dibuixar-lo en un altre lloc per veure i imaginar les conseqüències en el nou emplaçament. Era molt útil, i quan ho he fet fer als estudiants s’aprèn que el valor de l’edifici i el del lloc van junts i permet que els estudiants vegin les propietats del lloc alterades per les de l’edifici. Ja que som a l’època dels desitjos i peticions, m’agradaria convidar les escoles d’arquitectura a fer un exercici molt simple: posar una xurreria —alerta, no pas dissenyar-la— en un espai públic, per comprovar-ne els canvis i les millores. On? Doncs a la plaça dels Països Catalans, davant del Born, davant del Pavelló Alemany, sota els ferros de l’avinguda Icària, sota el Museu Blau, dins d’un dels arcs “romans” de la muralla a la plaça Berenguer… Legitimarien alguns llocs urbans de Barcelona de la mateixa manera com proposaven fer fa uns pocs anys els arquitectes britànics Adam Caruso i Peter St. John, amb un quiosc de fusta sota un viaducte a Zuric. Les xurreries atorguen legitimitat, direccionen llocs, afegeixen una atemporalitat vital i llevarien pedanteria i fals cosmopolitisme a alguns indrets urbans. Aquesta nit en trobaran moltes d’obertes a la Gran Via; mentre prenen xocolata amb xurros, poden imaginar on les posarien vostès. Bona nit de Reis!

Xavier Monteys / El País, 8 de gener de 2017

___

Imatge: Les xurreries, com la Lluís, a la Gran Via, estan entre el moble i el petit pavelló / Massimiliano Minocri

Comparte este contenido:

No hay comentarios »

No comments yet.

Deja un comentario