El premi

premi

En aquest temps de premis d’arquitectura, destaca el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, atorgat pel CCCB, quasi a l’extrem de l’arquitectura; el premi, diria jo. En aquesta setena edició hi trobem, al costat de places —que podem considerar l’espai públic urbà per excel·lència—, museus, passeres per a bicicletes i vianants, horts fora vila, jardins fets pels veïns, monuments commemoratius (al límit de l’urbà), cobertes o porxades afegides a edificis, fins a semblar que el premi inclou totes les tipologies menys les de l’habitatge. El premi en qüestió destaca, precisament, per la seva heterogeneïtat, que no és altra que aquest ampli i ambigu ventall d’exemples, d’escales i tipologies variades que considerem espai públic urbà i que equival a dir tot allò que a la ciutat no és habitable.

Entre les obres seleccionades enguany, amb una gran coincidència amb set edicions anteriors, sembla aflorar allò que és expressió de la política duta a terme pels moviments de contestació al carrer; en certa mesura, és com si la protesta i la disconformitat que sempre s’han expressat al carrer trobessin ara una expressió formal però difícil de definir arquitectònicament. Però també es troba clarament instal·lada en els exemples que donen fesomia a les ciutats europees premiades la idea de reparació. Més que una reparació física, sembla tractar-se d’una restitució del sentit dels diferents llocs urbans i, lligada a aquests, la clara convicció que la reparació no és més que una expressió democràtica. En molts dels casos, ara vistos en retrospectiva amb les set edicions anteriors, es pot observar una no amagada predilecció per mostrar els llocs reparats com si fossin més escenaris que no pas simples espais urbans on l’acció es fa present.

D’entre les obres premiades enguany, en destacaria dues. Una és un dels premis ex aequo, que il·lustra l’ambigüitat de conceptes que avui es troben sota el paraigua de l’espai públic: és el cas del sistema de reg de les hortes de Caldes de Montbui. De fet, és una altra reparació, aquest cop del conjunt d’hortes que la comunitat de regants d’aquella població podia regar amb l’aigua sobrant dels balnearis privats després de passar pels safareigs públics. Podríem dir que aquests tipus d’espais que participen del jardí, del fet agrícola de caràcter domèstic i d’una elemental enginyeria hidràulica antiquíssima preracionalista (i que han estat posats en valor els darrers anys pel professor Albert Cuchí) són una expressió interessantíssima de la relació del menjar amb la ciutat abans del seu pas pel mercat. En aquests conjunts d’hortes, als llocs que encara són visibles, hi veiem una sofisticada relació amb els parcel·laris de les vil·les a les quals serveixen, com un estadi previ de la ciutat o, si ho prefereixen, d’una ciutat latent, organitzada i potser més planificada que aquella. Els veritables rebosts de les cases, però a cel obert, unificats per les estacions i la disponibilitat. Les hortes, per si algú ho dubta, no són naturalesa, són cultura i són ciutat. Són l’estómac de la casa.

L’altre element que ha obtingut una menció, la millora del centre de Barkingside, suburbi de l’extrem oriental de Londres, és, per a mi, la millor. Una notable intervenció que ha consistit en una escenografia basada, entre altres coses, en unes porxades afegides sobre les façanes, per donar a l’arquitectura moderna dels edificis existents una expressió dialogant amb allò públic mitjançant, i això és el més notable, pilars, arcs i voltes fetes amb elements prefabricats, elements que l’arquitectura de l’anomenat Moviment Modern va decidir prohibir. La reforma escenogràfica es completa amb intervencions als carrers i als aparadors de les botigues del voltant.

Resulta significatiu que ara una reforma com la de Barkingside sigui considerada per la crítica i —en la mesura que pressuposa la menció— també pel jurat, i crec que ho és perquè es tracta, no d’un nou edifici, sinó d’una modificació. I deixo aquí aquesta reflexió per als que dubten de l’interès creixent de les reparacions d’edificis per sobre de les obres de nova planta: ¿ens n’adonem prou que en les reparacions arquitectòniques podem pensar en una arquitectura més desinhibida i menys dogmàtica i intemporal que en la moderna? Per a mi aquest és el valor d’aquesta obra, que guanya interès davant de la coberta-plaça Solidarnosc, del nou museu de Szczecin, que confirma que l’arquitectura contemporània de nova planta sembla sentir-se millor desapareixent sota la catifa.

Xavier Monteys / El País, 14 de juliol de 2016

___

Imatge: Aspecte de la millora del centre de Barkingside, a Londres. DK-CM / El País

Comparte este contenido:

No hay comentarios »

No comments yet.

Deja un comentario