Una escena urbana

escenesurbanes

La ciutat ha anat recosint els pedaços del creixement dels anys seixanta i setanta a base de carrers i espais de lleure. Això ha passat en el cas que avui ens ocupa, allà on es troben Pubilla Cases, Collblanc i l’extrem de les Corts. El retraçat i definició de la carretera de Collblanc i la construcció del tramvia han donat lloc a un viaducte que passa per sobre de diferents espais verds d’usos esportius o de lleure, intentant donar forma als límits dels barris que l’orografia havia decidit de manera natural. La referència d’aquesta àrea és potser el parc de Can Rigal, un parc metropolità a cavall de l’Hospitalet i Barcelona, la més nova de les zones del parc que va ser inaugurada el 2012 a la part barcelonina. El conjunt que forma aquest parc ha estès les diferents zones especialitzades aprofitant la traça corba dels carrers que uneixen les dues ciutats per sota del viaducte de la carretera de Collblanc.

El lloc és particularment adequat per badar un diumenge, la geografia hi ajuda, i el barranc ha produït que la vista s’obri cap al sud, però especialment perquè el percebem com un lloc fora vila, amb espais inusualment extensos per a la vista, amples i bastant buits, esquitxats per algunes edificacions grans, majoritàriament edificis d’habitatges construïts aquests darrers anys, i alguna més d’antiga.

Una d’aquestes darreres, un bloc d’habitatges dels anys quaranta o cinquanta a la cantonada de la carretera de Collblanc amb Ernest Lluch, avui amb les portes tapiades però dempeus, acaba conferint a aquest lloc un aire estrany, com el vestigi de la premonició dels nostres avantpassats sobre el que seria aquest lloc avui. Si fóssim intel·ligents el repararíem, l’habitaríem i el deixaríem; d’altra manera semblarà que tota aquella àrea és nova de trinca. Justament si algun defecte té el lloc en qüestió, com a gran part de les noves intervencions a l’àrea metropolitana, és encara un cert excés d’urbanització que el temps, esperem, corregirà, i que fa la impressió d’estar, més que construït, dibuixat.

Mentre mirem cap al sud des de dalt del viaducte, la vista reuneix dues coses que, juntes, prenen cert sentit. Mirant en aquella direcció, veiem sota el viaducte una petita àrea d’horts que l’Ajuntament ha posat a disposició dels veïns que hi vulguin plantar; són horts petits, una seixantena d’ells sembrats amb diverses verdures i hortalisses, tomàquets, cols, mongetes, albergínies, enciams i també plantes aromàtiques, arrenglerats perfectament. Aixecant una mica la vista ens adonem que a l’altra banda del viaducte s’aixeca un esvelt bloc de pisos d’unes 18 plantes amb una façana de color fosc, presidida per grans balcons correguts de cantells blancs. Ja fa temps que està acabat i els balcons s’han anat omplint de les coses que la gent hi posa o hi fa. Testos amb plantes, tendals, petits armaris, cadires, taules… elements que mostren com la vida s’obre pas. No podem evitar veure l’un, el bloc, com el complement de l’altre, el petit jardí d’horts. I observar la regular i ortogonal estesa de parterres separats per petits passos com un contrapunt de la superposició vertical d’habitatges. Residència i esbarjo, un esbarjo alimentari, podríem dir, a peu de casa.

El producte que veiem és el resultat d’allò que s’ha afegit o modificat sobre una estructura regular planificada, ja siguin forjats o parterres. Hi ha qui diu que és més apropiat parlar de la ciutat com a escena que com a paisatge. A l’escena intervenim, formem part d’ella, en som els actors, però no interpretem un paper predeterminat, dirigit. La ciutat s’ho empassa, i amb les nostres accions pren valor i sentit. Jo diria que es transforma en ciutat. Sobre les seves parts planificades escrivim i ocupem terrasses i balcons traient la casa per la finestra o plantant cols i mongetes en uns rectangles determinats. El paisatge és diferent. Aquí mateix en tenim una mostra, al parc, en aquest cas la part nova de Can Rigal; planificada i pràcticament escrita d’origen, es tracta de l’enganyosa versemblança del parc que planta bancs, arbres, pèrgoles i fanals perquè semblin vius i espontanis. Però paradoxalment, al parc, al contrari que a la casa o a l’hort, nosaltres hi tenim poc a dir, i la nostra relació és contemplativa. Aquí som observadors, allà som els actors.

Xavier Monteys  /  El País, 21 d’octubre de 2015

___

Fotografia de Joan Barbosa apareguda a l’article original de El País

Comparte este contenido:

No hay comentarios »

No comments yet.

Deja un comentario