Espècies d’habitacions

especies_espacios

Espèces d’espaces és el llibre de Georges Perec que inspira i dóna nom a l’exposició que es pot veure ara al MACBA. El llibre ha estat durant molts anys, de manera intermitent però insistent, llegit i rellegit al marge de les assignatures de les escoles d’arquitectura, per la senzilla raó que qualsevol mirada sobre allò que els arquitectes realitzem de manera professional, però feta per altres i amb altres ulls, resulta d’una curiositat difícil de resistir. Allò que hom dibuixa de manera quasi automàtica en projectar un edifici, com ara un passadís o una escala, és motiu, en el llibre, d’una reflexió del tot original, i el resultat és que qualsevol vulgar i banal edifici, porta o matalàs, en el context de l’exposició que ens ocupa, és observat ara d’una altra manera.

La instal·lació està clarament diferenciada en dues parts ocupant sales diferents, cadascuna amb una posada en escena. La primera és un espai compartimentat i la segona un espai diàfan, una decisió potser massa literal per situar el món de l’esfera privada i el de la pública, però efectiu. D’entre les peces que s’exhibeixen, totes elles triades per la seva relació amb la particular col·lecció de termes apuntada per Perec en el seu text, destacaria les que tenen una relació amb els espais de la casa. Queden poques setmanes perquè l’exposició Pis(o) pilot(o) al CCCB acabi, i no podem deixar de pensar en les dues exposicions alhora. Mentre que a la del CCCB passem per l’exposició com aquell que visita una fira instal·lada en un carrer aturant-nos a les diferents parades que mostren idees sobre la casa, la present ens mostra una altra manera d’assenyalar la casa com un dels escenaris que, per quotidià, no deixa de sorprendre’ns i ens qüestiona a nosaltres mateixos. Una i altra són dues maneres d’aproximar-se a la casa, als espais en què vivim (o voldríem viure) i mostren l’inexhaurible món domèstic.

En el muntatge es fa notar la forma de veure i explicar de Perec. El dibuix de Saul Steinberg, The art of living, exposat en entrar, no tan sols coincideix literalment amb el llibre, sinó també amb la idea del disseny de l’exposició. Aquest mostra un edifici sense façana on podem veure l’interior amb les diverses habitacions detalladament dibuixades, com si fos un retrat dels seus inquilins. El dibuix és disseccionat i inventariat en el text de Perec precisament abans de passar a explicar, en el capítol següent, el projecte d’una novel·la que és justament La vie mode d’emploi. Així és que el dibuix de l’immoble novaiorquès de Steinberg és una anticipació de la del número 11 de la rue Simone-Crubellier de París en què discorre la novel·la de Perec, la que ens va ensenyar que la casa és un espai per a la col·lecció més que no pas per a l’exposició. Si a aquest dibuix de Steinberg afegim una pintura de G. Rubert o la magnífica pel·lícula Els dorments, de Jordi Colomer, tenim un conjunt d’obres que miren els edificis seccionats, de manera semblant als artefactes que serveixen per poder veure un formiguer. Representen de manera impossible la curiositat que tenim per saber què passa dins de les cases, què hi ha i què s’hi fa. L’interès no és la casa en si, sinó l’activitat, la vida en definitiva; i resulta com a mínim remarcable que sigui la secció de l’immoble, la visió transparent, el que millor s’ajusti a aquest desig.

El muntatge de la primera part utilitza un recurs molt intel·ligent i absolutament complementari a l’exposició: compartimentar l’espai per formar una mena de casa amb habitacions iguals i comunicades de manera poc corrent, amb portes a les cantonades, a més d’obertures com finestres que permeten travessar amb la mirada les “habitacions” en diverses direccions. Habitacions iguals que contenen les obres i que ajuden en molts casos a donar-los sentit. La idea d’aquests espais no molt grans, d’uns 4,80 per 4,80 metres, permet escenificar d’una altra manera, en planta per dir-ho així, el recurs del tall de l’edifici per mostrar els espais on vivim, afegint la nostra experiència. És la seva regularitat la que fa possible diversos assaigs sense condicionar-los.

El disseny de l’exposició sembla proposar un camí diferent al dels espais d’exhibició diàfans i lliures dels centres d’art contemporani, per abraçar els espais d’escala domèstica. La neutralitat de l’espai d’exhibició reclamada insistentment pels comissaris d’exposicions es troba així contestada per una neutralitat diferent: la de la semblança entre les peces i la de la indeterminació. Espais que podríem definir com habitacions en blanc, no pel seu color, sinó per certa semblança amb una llibreta a estrenar, amb fulls iguals que estan a l’espera que hi escrivim la nostra experiència, igual que aquestes espècies d’habitacions.

 

Xavier Monteys  /  El País, 24 de setembre de 2015

___

Fotografia: EL PAÍS

Comparte este contenido:

No hay comentarios »

No comments yet.

Deja un comentario