Política d’habitatge

piso piloto

Dijous passat es va inaugurar al CCCB una exposició ajornada des de fa mesos: Pis(o) Pilot(o). Mostra diferents coses agrupades al voltant de l’habitatge, i ho fa reunint les experiències en aquest camp de dues ciutats, Medellín i Barcelona. Està concebuda com una fira, i li acaben de donar aquesta atmosfera les paradetes de grandàries diferents agrupades al llarg de les sales i les persianes enrotllables que hi han col·locat els organitzadors: tot plegat sembla el carrer d’un mercat. Hom se sent com en una obra de teatre en la qual els diferents actes es representen simultàniament cadascun en un escenari diferent, i és l’espectador qui tria l’ordre en què els vol veure. De fet, es tracta d’una d’aquestes exposicions sense un sol recorregut, sense l’obligació d’haver de fer una única lectura, més enllà que, per exigències òbvies, hagi de tenir una entrada i una sortida.

És una exposició atípica d’arquitectura i, alhora, no podria haver-se fet en una altra època que l’actual. La manera de fer-la té un innegable paral·lelisme amb el que està succeint al carrer amb l’habitatge, vull dir que no és fruit tant d’una direcció que ordena i endreça com d’un cert rumb. A l’exposició no hi trobaran una idea, sinó moltes i variades, i també hi trobaran, conseqüentment, maneres molt diferents de fer visibles aquestes idees. Discursos gràfics, vídeos on els entrevistats expliquen les seves opinions sobre l’habitatge, projectes —la major part d’ells parcials, puntuals—, propostes expressades amb protocols, textos, llibres, revistes i també instal·lacions realitzades per diversos artistes a partir de la casa. La precària unitat que confereix les parades fa que es dissolguin propostes i instal·lacions d’artistes en una atmosfera sense limitacions conceptuals.

Resulta molt interessant que, encara que els equips amb les seves idees no s’hagin reunit per coordinar-se, el resultat sigui, en canvi, tan ben travat. Les idees i propostes de les petites paradetes se solapen o s’encadenen, però quasi no hi trobaran dissonàncies, fruit probablement del fet que, com a ciutadans, acabem tenint una opinió sobre l’habitatge que reuneix la política, la necessitat, l’economia i també la bellesa en un sol fet. No resulta fàcil trobar un tema que reuneixi tan clarament una sola preocupació i la mostri mitjançant tantes propostes diferents.

Està bé que a l’exposició gairebé no hi hagi intervingut l’administració pública: potser així ha deixat pas que floreixin tantes i tan diverses opinions i iniciatives. Veient-la, va prenent forma el fet que la necessitat innegable d’una política d’habitatge no ha de voler dir únicament i necessària l’obligació de construir nous edificis d’habitatges. Una política d’habitatge pot voler dir incorporar algunes —i en són moltes— de les propostes que l’exposició ens mostra. Especialment, moltes d’elles estan relacionades amb els processos i el seu inici, amb les diverses maneres de gestionar l’accés a l’habitatge de formes cooperatives i enginyoses, on és necessari la incorporació de juristes als equips que permetin crear nous instruments: posar pisos buits per llogar, propostes com l’anomenada Masoveria Urbana, els de Dret a Superfície, cooperatives d’habitatges en cessió d’ús… Tot això sense esmentar propostes puntuals, com les correccions tipològiques o les intervencions per formalitzar la indeterminació de gènere als habitatges. Tot un repertori que es podria dirigir més a realitzar diferents accions que no pas únicament a fer blocs d’habitatges.

Ja són molts els que comencen a assenyalar que actualment, fruit de la crisi econòmica dels darrers anys, el preu de l’habitatge de promoció privada i el de promoció pública s’han acostat molt. ¿No és aquest un senyal que ja no val seguir operant de la mateixa manera? La política de l’habitatge ja no dóna lloc a projectes emplaçats en un solar en un lloc determinat, sinó a diverses accions escampades, sense solar i sense una forma determinada. L’habitatge és, més que mai, l’expressió que l’arquitectura té avui altres trets d’identitat; ara tan sols falta que la normativa que l’afecta al nostre país sigui tan flexible com les propostes que es mostren. Si una cosa sorgeix en veure la contraposició de la realitat de Medellín i de Barcelona és que no sembla haver-hi tantes diferències entre les nostres experiències experimentals en matèria d’habitatge i les seves experiències d’arquitectura informals. La gent s’entén i les normatives ens separen.

Xavier Monteys  /  El País, 12 de juny de 2015

___

Fotografia: Joan Sánchez / EL PAÍS

Comparte este contenido:

No hay comentarios »

No comments yet.

Deja un comentario